Clàudia Istar - Joies personalitzades

Cistella
La teva cistella està buida
Favorits
    Encara no has afegit cap producte favorit.

Blog

La voluntat de les eines

La voluntat de les eines
  • Per Clàudia Istar
  • Consultes
Quan estava buscant eines per poder obrir el meu propi taller, vaig entrar en contacte amb la família Escribano. Ens vam conèixer a través d’una cadena de contactes quan jo estava buscant maquinària per a obrir el meu taller a Andorra i ells buscaven algú a qui vendre les màquines que havien sigut del JL. En JL era un noi amic dels seus amics, estimat per la seva família i amant de la joieria. Malauradament va morir massa jove, però va poder transmetre la seva voluntat de que, quan ja no hi fos, les seves eines les aprofités algú altre.

Jo tenia moltes eines “de taula” com diem en joieria. Tenia tot el necessari per a treballar des de l’astellera - la taula de joier - com ara serres, alicates, pinces, un motor de mà i altres. Havent treballat amb el meu mestre fins aleshores, havia utilitzat la seva maquinària. Però a la hora d’obrir el meu propi taller, em faltaven encara moltes coses. Per això, trobar a la família Escribano va ser un gran alleujament.

Ens van rebre les seves germanes i una parell d’amics, que ens van obrir les portes de casa seva com si fóssim de la família. Van ser més que encantadors, i malgrat que estava nerviosa, vaig entrar en aquella sala que havia estat el món d’en JL amb molt de respecte. En aquell petit cobert a on havia fet el taller a la terrassa s’hi respirava creativitat i inspiració. Era com entrar al cau del conill de l’Alicia al País de les Meravelles. En JL havia convertit un espai reduït en un taller de cap a peus. Amb totes les eines a l’abast de la mà i cada centímetre ben aprofitat. El que a primera vista semblava un espai atapeït com el cervell d’un artista, contenia en realitat un ordre delicat i detallista.

Amb molt de compte vam anar desmuntant aquell indret de màgia i fent inventari de tot el que hi havia. Em va sorprendre dues coses: l’estat perfecte de les seves eines i l’amor que es notava en com estaven preservades i endreçades. A tot arreu a on mirava, podia veure clar com en JL s’estimava el que feia. Estimava la joieria amb passió i ho demostraven les seves eines.

Vaig parlar molt amb les seves germanes i amics i vam sentir aquella connexió que un sent quan troba un altre del mateix tarannà. Vam acordar un preu que vam procurar que fos el més correcte possible i ens van ajudar a carregar el cotxe.
Entre les coses que hi havia al taller d’en JL, hi havia unes proves que havia fet en cera. Vaig demanar a les germanes si em deixaven que me les endugués, per a fer-los-hi dos collarets.

Vam marxar feliços d’haver trobat les eines que necessitava, però també amb el cor commogut. Muntar el nou taller va ser tota una odissea de temps i transports, però una cosa he tingut molt clara des que vaig entrar en aquella meravella de taller: Cal tresorejar cada eina com si fos una amistat.

Malgrat que vam comprar les eines, m’agrada dir que les vaig heretar d’ell. Perquè encara que no conegués mai en JL, les seves eines contenen la seva voluntat. La voluntat de crear. De voler treballar en allò pel que van ser fabricades.
 
Molts cops em trobo treballant i donant les gràcies mentalment a en JL. Pensant “Què et sembla si fem això?” com si estigués aquí. D’alguna manera Aquest desconegut company de professió ha passat a ser un amic amb qui penso sovint.

Gràcies JL, per pensar en les eines que estimaves fins al final i desitjar que tinguessin una nova vida. Prometo cuidar-les sempre.

La teva amiga

VEURE VÍDEO

Segueix-me a Instagram

@istar_joies